La sopa tradicional andorrana que delatava si una família era rica o pobra
La sopa tradicional andorrana que delatava si una família era rica o pobra Ricard Poy La climatologia andorrana és clau per entendre la gastronomia tradicional del Principat. Durant bona part de l’any fa fred, i en algunes èpoques, un fred intens. Calien menjars consistents i amb moltes calories. En tractar-se d’un territori precari fins als anys 50 del segle passat, la dieta no era ni massa sofisticada ni massa variada. I hi havia molta «sopa», com explica el xef Carles Flinch, responsable del Restaurant Can Manel. Ho exemplifica amb la tradicional «sopa de pastor». En la gastronomia tradicional andorrana hi havia força sopa perquè era un plat fàcil, econòmic i que utilitzava els ingredients que «poguessis tenir a l’horta». Eren populars les «sopes d’all, les sopes de ceba o la coneguda com a sopa de pastor». Aquesta última té una particularitat curiosa: els seus ingredients estaven vinculats sovint a la classe social de la família que la preparava. A la gastronomia tradicional andorrana hi havia força sopa perquè era un plat fàcil, econòmic i que utilitzava els ingredients que «poguessis tenir a l’horta». Eren populars les «sopes d’all, les sopes de ceba o la coneguda com a sopa de pastor». Aquesta última té una particularitat curiosa: els seus ingredients estaven vinculats sovint a la classe social de la família que la preparava.Flinch comenta que «una sopa de pastor és una sopa escaldada». Qui escriu aquest article mai no havia sentit a parlar de les sopes escaldades. En buscar-ne informació, apareix aquesta definició: «Les sopes escaldades són un plat tradicional molt popular als Pirineus, especialment a Andorra i a diverses zones de muntanya de Catalunya. Es tracta d’un plat senzill i humil que aprofitava ingredients bàsics disponibles a les cases de pagès. La recepta consisteix principalment en pa tallat molt fi o llesques primes col·locades en un plat o escudella, sobre les quals s’aboca un brou molt calent («escaldar» significa precisament escalfar amb líquid bullent)». Anem al plat que explica Flinch. «Per fer una sopa de pastor has de preparar una infusió de timó, llavors hi has de posar el pa sec que tens a casa. ‘Mamà, mamà… cuando comeremos pan de hoy? Mañana hijo, mañana…’. Els crostons que havien sobrat de dies anteriors es posaven en un plat soper. Un cop havies infusionat el timó amb aigua ben bullent, tiraves el líquid a sobre i escaldaves el pa». El plat tenia una mateixa base per a tothom, però el resultat final depenia molt de l’estatus econòmic de cada família. «A les ‘cases bé’, es posava mongeta i unes tiretes de pernil o de cansalada. Ho posaven al plat amb el pa i la sopa escaldada». El gust del plat no tenia res a veure amb el de «les cases ‘no bé’, on només hi havia pa remullat amb infusió de timó». Flinch conclou que les sopes de pastor van anar desapareixent de les taules andorranes a la mateixa velocitat que creixia l’economia a partir dels anys 50 i amb l’inici del boom del turisme. No hi ha comentaris