Per què per anar a aquest poble d’Espanya has de travessar Andorra?
Per què per anar a aquest poble d’Espanya has de travessar Andorra? R.P. Tot i formar part de Catalunya i d’Espanya, l’única carretera asfaltada que porta a Os de Civís passa per territori andorrà. La geografia dels Pirineus i la història de les comunicacions han convertit aquest petit poble de l’Alt Urgell en un dels casos més singulars de la península Ibèrica Os de Civís és un petit nucli de població situat al municipi de Valls de Valira, a la comarca de l’Alt Urgell. Tot i formar part administrativament de Catalunya i d’Espanya, té una particularitat que el converteix en un cas gairebé únic als Pirineus: l’única carretera asfaltada que permet arribar-hi passa obligatòriament per Andorra. El poble compta amb poc més de 70 habitants censats, encara que la població varia segons l’època de l’any. Es troba a una altitud superior als 1.500 metres i està envoltat de muntanyes que durant segles van dificultar enormement les comunicacions amb la resta de l’Alt Urgell. Administrativament, Os de Civís forma part del municipi de Valls de Valira, un extens terme municipal de més de 190 quilòmetres quadrats que agrupa diversos pobles i nuclis disseminats per les valls de la zona. Malgrat compartir ajuntament amb aquestes localitats, els habitants d’Os de Civís no poden accedir-hi fàcilment per carretera sense sortir del territori espanyol i travessar abans Andorra, una situació excepcional dins de la geografia catalana. Similar a Llívia La causa és principalment geogràfica. Les muntanyes i els desnivells que separen el poble de la resta del municipi van fer que històricament fos molt més senzill comunicar-se amb les valls andorranes. Amb el temps, les infraestructures viàries es van desenvolupar seguint aquesta lògica natural i la connexió principal va acabar passant pel Principat d’Andorra. Tot i aquesta dependència viària, Os de Civís no és un enclavament. El poble està unit físicament a la resta d’Espanya per territori continu, a diferència d’altres casos singulars de fronteres europees. L’exemple més conegut és el de Llívia, a la Cerdanya, una població espanyola completament envoltada per territori francès. Aquesta situació es remunta al Tractat dels Pirineus de 1659, quan la monarquia hispànica va cedir diverses poblacions de la comarca a França. Llívia va continuar sent espanyola perquè tenia la categoria de vila i no la d’aldea, fet que la va excloure de la cessió. Atractius turístics A més de la seva singularitat geogràfica, Os de Civís és també una destinació turística molt apreciada. El poble conserva un nucli antic de pedra perfectament integrat en el paisatge de muntanya. Entre els seus principals atractius destaca l’església romànica de Sant Pere, documentada des de l’edat mitjana, els carrers empedrats, les cases tradicionals pirinenques i els nombrosos camins que permeten fer excursions pels boscos i cims de la zona. Entre els seus principals atractius destaca l’església romànica de Sant Pere També és un punt de partida ideal per descobrir els paisatges d’alta muntanya que envolten el poble i per gaudir de la gastronomia típica pirinenca en els seus establiments de restauració. La combinació d’aïllament geogràfic, patrimoni històric i entorn natural converteix Os de Civís en un dels pobles més singulars de Catalunya. Un indret on, paradoxalment, per arribar-hi des d’Espanya cal travessar primer un altre país. No hi ha comentaris
Vols sentir-te ciclista professional? Cinc ascensions mítiques d’Andorra
Vols sentir-te ciclista professional? Cinc ascensions mítiques d’Andorra Redacció Cinc pujades emblemàtiques per posar a prova les cames i gaudir d’alguns dels paisatges més espectaculars del Principat Andorra s’ha convertit en una de les destinacions de referència per als amants del ciclisme. Les carreteres de muntanya, els ports que sovint formen part de la Volta a Espanya, el Tour de França o la Volta a Catalunya. Els paisatges pirinencs ofereixen un escenari ideal tant per als ciclistes experimentats com per als aficionats. Aquestes són cinc de les rutes cicloturistes més recomanables del Principat. 1. El coll de la Gallina, el repte més exigent El coll de la Gallina és una de les ascensions més dures dels Pirineus. Amb rampes que superen el 15% en alguns trams, aquest port s’ha convertit en una icona del ciclisme andorrà. La pujada comença a prop de Sant Julià de Lòria i ofereix unes vistes espectaculars a mesura que es guanya alçada. És una ruta reservada per a ciclistes amb una bona preparació física. 2. Arcalís, un clàssic de l’alta muntanya L’ascens fins a Ordino Arcalís és probablement una de les rutes més conegudes del país. El recorregut travessa la vall d’Ordino i arriba fins a una de les estacions de muntanya més emblemàtiques d’Andorra. La combinació de paisatges alpins, revolts constants i una carretera en excel·lent estat la converteixen en una experiència imprescindible. 3. La Comella, a tocar de la capital PPer als qui busquen una ruta més curta però intensa, la pujada a la Comella és una gran opció. Situada molt a prop d’Andorra la Vella, permet gaudir d’una ascensió exigent sense necessitat de fer una llarga aproximació. Les panoràmiques sobre la capital són un dels principals atractius d’aquest recorregut. 4. Port d’Envalira, el sostre de les carreteres andorranes El port d’Envalira és el coll asfaltat més alt dels Pirineus, amb una altitud superior als 2.400 metres. La ruta ofereix una experiència única per als ciclistes que volen pedalar en alta muntanya. Tot i la seva longitud, els pendents són força regulars i permeten mantenir un ritme constant fins al cim. 5. Coll d’Ordino, ideal per a tots els nivells El coll d’Ordino és una de les ascensions més accessibles i agradables del país. Uneix les parròquies d’Ordino i Canillo a través d’una carretera envoltada de boscos i paisatges naturals. Les pendents moderades fan que sigui una ruta adequada tant per a ciclistes experimentats com per a aquells que volen descobrir els ports de muntanya andorrans per primera vegada. No hi ha comentaris
El nom d’una parròquia d’Andorra s’amaga sota les muntanyes
El nom d’una parròquia d’Andorra s’amaga sota les muntanyes Ricard Poy La resposta es troba sota terra, en unes aigües termals que emergeixen a prop dels 70 graus després d’un viatge de milers d’anys a les profunditats dels Pirineus i que han marcat la història del país des de l’antiguitat El nom d’Escaldes està directament relacionat amb les seves aigües termals, un dels fenòmens naturals més singulars d’Andorra. L’origen del topònim prové del terme llatí calidae, que significa “aigües calentes”, una referència clara a les nombroses fonts termals que brollen de manera natural a la zona des de fa milers d’anys. De fet, diversos estudis històrics indiquen que ja en època romana els primers pobladors s’establiren a Les Escaldes aprofitant la presència d’aquestes aigües calentes. Inicialment es deia Les Caldes, però a mitjans del segle XIX es va fusionar amb l’article i va passar a ser Escaldes. Durant l’època romana, els primers pobladors es van assentar a Les Caldes per aprofitar l’aigua calenta a la zona coneguda com El Barri. A finals del segle XVIII i durant el segle XIX, van arribar visitants estrangers, principalment francesos, anglesos i espanyols, amb l’afany de descobrir paratges insòlits. Aquests van donar a conèixer Les Escaldes i les seves fonts d’aigües termals, proposant l’ús de les aigües per al termalisme. A la zona s’han identificat trenta-dos fonts termals: trenta de privades i dos de comunals. Aquest aprofitament arriba amb l’obertura, per part d’alguns escaldencs d’establiments turístics on els primers viatgers van poder gaudir de les propietats de les aigües sulfuroses. A mitjans del segle XX, la progressiva obertura dels hotels balnearis va propiciar un punt d’inflexió cap al sector terciari i una demanda creixent de la població per gaudir de l’aigua termal. A la zona s’han identificat trenta-dos fonts termals: trenta de privades i dos de comunals. Totes brollen a temperatures entre els 17 °C i els 70 °C, depenent de la llargada del recorregut subterrani. Les més conegudes són la font del Roc del Metge i la que brolla a la part alta del Barri, més amunt del pont de la Tosca. Aquest pont ha esdevingut un símbol del poble i figura a l’escut de la parròquia. L’origen de l’or transparent La formació de les aigües termals està estretament relacionada amb la geologia de la serralada pirinenca. Quan la pluja o la neu es fonen, una part de l’aigua s’infiltra lentament a través de les esquerdes de les roques. Aquest recorregut subterrani pot arribar a centenars o fins i tot milers de metres de profunditat. A mesura que descendeix, l’aigua entra en contacte amb zones cada vegada més càlides de l’interior de la Terra. La temperatura augmenta aproximadament entre 25 i 30 graus per cada quilòmetre de profunditat, un fenomen conegut com a gradient geotèrmic. Durant aquest llarg viatge subterrani, l’aigua s’enriqueix amb minerals procedents de les roques que travessa. Quan troba una via de sortida, impulsada per la pressió natural del subsòl, torna a emergir a la superfície a temperatures molt superiors a les habituals. Una de les fonts termals més calentes d’Europa Una de les fonts més conegudes és l’escaldenca Font del Roc del Metge, considerada una de les fonts termals més calentes d’Europa. L’aigua hi emergeix entre 68 i 71 graus centígrads, rica en sofre, sodi i minerals. El seu nom prové d’un metge francès que va comprar els terrenys amb la intenció de construir-hi una casa, però va acabar abandonant el projecte davant la dificultat de perforar la roca. Anys després, el terreny va tornar a mans públiques i la font va conservar aquest nom. Actualment és un dels punts termals més emblemàtics del país i alimenta part del sistema termal que utilitza Caldea. Les temperatures d’aquestes aigües oscil·len habitualment entre els 67 i els 71 graus Escaldes-Engordany compta amb més d’una trentena de fonts termals repartides pel territori, moltes de les quals són privades o es troben integrades en edificis històrics i antics balnearis. Les temperatures d’aquestes aigües oscil·len habitualment entre els 67 i els 71 graus, fet que converteix les fonts escaldenques en algunes de les més càlides dels Pirineus. Durant segles, aquestes aigües es van utilitzar per rentar llana, escalfar habitatges, tractar molèsties físiques i alimentar els primers hotels-balneari que van donar fama internacional a la parròquia. Benefici per a la salut Els estudis indiquen que les aigües termals andorranes són riques en sofre, sodi i altres minerals que els confereixen propietats terapèutiques. Tot i que no substitueixen cap tractament mèdic, tradicionalment s’han associat a beneficis per a la pell, les articulacions i la relaxació muscular. La calor de l’aigua afavoreix la dilatació dels vasos sanguinis i contribueix a millorar la circulació. També ajuda a relaxar la musculatura, reduir tensions acumulades i alleujar la sensació de cansament físic després de l’esforç. Per aquest motiu, les aigües termals són especialment apreciades per esportistes, excursionistes i persones que practiquen activitats de muntanya. Després d’una jornada intensa als Pirineus, la immersió en aigua calenta ofereix una sensació de recuperació gairebé immediata. Un altre dels beneficis més destacats és l’efecte sobre l’estrès. El contacte amb l’aigua calenta afavoreix la producció d’endorfines i genera una sensació de benestar que contribueix a reduir l’ansietat i millorar la qualitat del descans. No hi ha comentaris