Ni els pisos pels núvols frenen Andorra: per què continua atraient residents i inversors estrangers?
J.P.
Andorra viu des de fa anys una aparent contradicció: l’habitatge és cada vegada més car, però el país continua guanyant població i atraient residents i inversors estrangers.
El preu dels pisos s’ha convertit en una de les principals preocupacions del Principat, especialment per als treballadors amb salaris mitjans.
Tot i això, l’encariment no ha frenat el creixement demogràfic. Andorra ja ha superat els 90.000 residents i manté una tendència ascendent.
Una de les explicacions és el mercat laboral, que continua necessitant mà d’obra estrangera en sectors com l’hostaleria, el comerç, la construcció, els serveis o les professions especialitzades.
Però l’atractiu d’Andorra va molt més enllà de trobar-hi feina.
Un dels grans reclams continua sent la fiscalitat, especialment per a persones amb rendes elevades, empresaris, professionals liberals i emprenedors.
L’IRPF té un tipus màxim del 10%, mentre que els primers 24.000 euros de renda general estan exempts i entre 24.000 i 40.000 euros s’aplica una bonificació que deixa un tipus efectiu del 5% en aquest tram.
L’IGI, l’equivalent andorrà de l’IVA, té un tipus general del 4,5%, molt inferior al dels països veïns.
Aquesta diferència fiscal pot compensar, especialment per a les rendes més altes, una part important del sobrecost de l’habitatge.
Per als inversors també pesa la seguretat jurídica i política d’un petit Estat europeu que utilitza l’euro i manté una elevada estabilitat institucional.
A això s’hi suma la seguretat ciutadana, un dels factors que molts nous residents valoren especialment a l’hora de traslladar la família
Andorra ofereix també un entorn natural privilegiat, amb muntanya, esquí i activitats esportives a pocs minuts de qualsevol nucli urbà.
La proximitat amb Espanya i França permet, al mateix temps, mantenir connexions ràpides amb mercats molt més grans.
La millora de les telecomunicacions i l’expansió del teletreball han fet possible que professionals que abans necessitaven viure en una gran ciutat puguin establir-se al Principat.
Aquest fenomen és especialment visible entre empresaris digitals, creadors de contingut, esportistes i professionals amb ingressos elevats.
Per a aquests perfils, pagar més per un habitatge pot ser assumible si el conjunt de fiscalitat, seguretat i qualitat de vida resulta favorable.
També existeix un component purament inversor: la forta demanda i l’escassetat de sòl han reforçat durant els últims anys la percepció de l’immobiliari andorrà com un actiu amb potencial de revalorització.
El problema és que aquest atractiu exterior contribueix, al mateix temps, a incrementar la pressió sobre un mercat immobiliari ja molt tensionat.
Es crea així una paradoxa: els mateixos factors que fan Andorra atractiva poden contribuir a fer-la menys accessible per als residents amb ingressos mitjans i baixos.
La diferència és especialment evident entre els nous residents amb elevada capacitat adquisitiva i els treballadors que arriben al país per ocupar llocs de feina menys remunerats.
Per als primers, l’habitatge representa un cost elevat però assumible; per als segons, pot convertir-se en el principal obstacle per establir-se al Principat.
Aquesta situació explica també que alguns treballadors optin per residir a la Seu d’Urgell i desplaçar-se diàriament a Andorra.
El gran interrogant és fins a quin punt el país podrà mantenir aquest model si els preus immobiliaris continuen creixent més ràpidament que els salaris.
