Pot Andorra obrir més hotels i centres comercials si no té pisos per als nous treballadors?
Ricard Poy
El creixement de l’economia andorrana està obrint un debat que va més enllà de la construcció de nous hotels, centres comercials o grans establiments: pot Andorra continuar autoritzant activitats que necessiten centenars de treballadors si després no hi ha habitatges assequibles per allotjar-los? La falta de pisos a preus compatibles amb els salaris s’ha convertit en un dels principals límits al creixement del país.
La qüestió és especialment significativa en sectors com el comerç, l’hoteleria i la restauració, intensius en mà d’obra i que depenen en bona part de treballadors arribats de fora.
Cada nou projecte empresarial pot generar activitat econòmica i llocs de treball, però també comporta l’arribada de nous residents que necessiten un lloc on viure. Si l’oferta residencial no augmenta al mateix ritme, la pressió sobre el mercat del lloguer encara pot créixer més.
Vincular els nous projectes a l’habitatge
En aquest context, Virtus ha plantejat que l’autorització de nous centres comercials estigui vinculada obligatòriament a un pla d’habitatge per als treballadors a càrrec de l’empresa promotora.
El partit considera que les grans superfícies són incompatibles amb el seu model turístic, basat en la qualitat per damunt de la quantitat, però defensa que, si igualment s’autoritzen, les empreses han d’assumir part de l’impacte residencial que generen.
La proposta podria obrir un debat més ampli: aplicar aquesta exigència no només als centres comercials, sinó també als hotels o altres grans projectes que comportin contractacions importants.
D’aquesta manera, la disponibilitat de mà d’obra deixaria de ser l’únic criteri per valorar la viabilitat d’una inversió i s’hi incorporaria també la capacitat real del país per allotjar els nous treballadors.
Virtus argumenta que bona part dels empleats que necessiten aquests projectes perceben salaris que difícilment poden competir amb els preus actuals del mercat immobiliari.
El partit també qüestiona que sigui l’Estat qui acabi comprant habitatges a preu de mercat per oferir-los posteriorment a preus assequibles, perquè considera que això pot acabar traslladant al sector públic una part del cost residencial generat per iniciatives privades.
Créixer només fins on permet l’habitatge
El dilema, per tant, és si Andorra ha d’adaptar el seu creixement econòmic a la seva capacitat residencial.
Aturar determinats projectes podria limitar inversions, activitat i creació d’ocupació, mentre que continuar expandint sectors intensius en mà d’obra sense incrementar paral·lelament el parc d’habitatge podria agreujar els problemes per trobar treballadors i allotjar-los.
La proposta de Virtus introdueix una tercera possibilitat entre prohibir nous establiments i continuar autoritzant-los sense condicions: permetre els projectes, però exigir que els promotors acreditin prèviament com s’allotjarà la plantilla addicional que necessitaran.
Això convertiria l’habitatge en un element més de la planificació econòmica i obligaria a plantejar una pregunta abans de cada gran inversió: si Andorra necessita importar treballadors per fer-la funcionar, on viuran?
