Quan Andorra era un país de càmpings, caravanes i Seat 600
Ricard Poy
Una tenda de campanya, un Seat 600 carregat fins al sostre i un mes de vacances entre muntanyes. Així van descobrir Andorra moltes famílies que no tenien pressupost per passar setmanes en un hotel. Abans que les grans instal·lacions d’esquí transformessin el paisatge i el negoci turístic, els càmpings van obrir les portes del Principat a una generació de visitants que començava a poder viatjar.
Durant els anys seixanta, el creixement econòmic europeu va posar un cotxe a l’abast de cada vegada més llars. Les vacances deixaven de ser un privilegi d’uns quants i la carretera es convertia en una promesa de llibertat. A Andorra, aquella transformació arribava amb tendes, caravanes i taules plegables.
El país tenia una combinació difícil de superar: muntanya, natura, proximitat i compres a bon preu. Per a moltes famílies de Catalunya i del sud de França, era una destinació prou propera per arribar-hi amb el vehicle familiar i prou diferent per sentir que havien canviat de món.
El càmping va posar Andorra a l’abast de les famílies
Els Seat 600, Renault 4L i Citroën 2CV pujaven carregats amb tot el necessari per instal·lar una petita llar provisional entre muntanyes. Hi havia qui venia una setmana i qui s’hi quedava bona part de l’estiu. El pressupost havia de durar i el càmping permetia allargar les vacances.
L’allotjament a l’aire lliure va ser una de les portes d’entrada del turisme de masses a Andorra. Les tendes i les caravanes —les populars roulottes— oferien a les classes populars una alternativa assequible als hotels. Es podia cuinar, compartir despeses i passar setmanes fora de casa sense haver de pagar una habitació cada nit.
Aquell turisme tenia un ritme propi. Les famílies s’instal·laven, coneixien els veïns de parcel·la i convertien el càmping en un petit poble d’estiu. Moltes repetien l’any següent, sovint amb l’esperança de retrobar les mateixes cares.
Els càmpings que van marcar la memòria turística d’Andorra
El Càmping Valira, inaugurat el 1969 a Andorra la Vella, és un dels noms emblemàtics d’aquella etapa. La situació al costat del riu i la proximitat al centre de la capital permetien combinar l’estada a l’aire lliure amb les passejades i les compres.
A Canillo, el Càmping Janramon es va fer un lloc entre les famílies que buscaven tranquil·litat i muntanya. El Càmping Casal i el Càmping Santa Creu també formen part d’una memòria turística repartida entre les parròquies, quan l’arribada de visitants feia créixer la demanda de parcel·les.
A les portes del país, el Càmping Frontera, a la Farga de Moles, completava aquesta oferta. Tot i trobar-se en territori espanyol, la proximitat amb la frontera el convertia en una base per a les famílies que volien visitar Andorra i recórrer els seus comerços.
Un mes a Escaldes, quan el càmping semblava infinit
Jo mateix vaig passar deu estius venint un mes a Andorra amb els meus pares i el meu germà. Dels quatre als catorze anys. Ens instal·làvem a Escaldes, on ara hi ha el poliesportiu, i aquell espai es convertia durant unes setmanes en el centre del nostre món.
Les vacances eren anar de compres, buscar bolets, banyar-nos al riu i jugar amb altres nens, sovint francesos. No calia gaire més. Cada dia oferia alguna cosa per descobrir i sempre hi havia algú amb qui sortir a córrer entre les tendes.
Recordo la inacabable extensió del càmping. O, almenys, a mi em semblava infinita. Als catorze anys m’ho va deixar de semblar. El terreny probablement era el mateix; qui havia canviat era jo.
Vacances entre rius, boscos i taules plegables
Les instal·lacions eren senzilles i els serveis, limitats. Bona part de la vida passava a fora: es cuinava, es menjava i es feia conversa davant de la tenda. Una taula plegable i unes cadires eren suficients per organitzar el menjador familiar.
Per als nens, el càmping era un territori de llibertat. Per als adults, també era un espai de relació, de sobretaules llargues i d’amistats que podien durar més que les vacances. Els retrobaments d’un estiu a l’altre acabaven formant part del viatge tant com la muntanya.
Perfums, Duralex i compres abans de tornar a casa
Les estades també alimentaven el comerç andorrà. Durant el franquisme, moltes famílies arribades d’Espanya trobaven al Principat productes difícils d’aconseguir a casa o a preus més atractius.
Perfums francesos, mitges de niló, vaixella Duralex, aparells electrònics, tabac i licors entraven a les llistes de compra. El cotxe que havia pujat carregat amb els estris del càmping encara havia de trobar espai per baixar amb les adquisicions de les vacances.
Aquells estius van ajudar a consolidar una combinació que marcaria el turisme del país: natura, muntanya i comerç. Per a moltes famílies, però, el record d’Andorra continua tenint una imatge més concreta: una tenda al costat del riu, els pares asseguts a fora i tot el dia al davant per anar a jugar.
