El xef estrella Michelin que va ser protagonista a TV3 aterra a Unnic d’Andorra
El xef estrella Michelin que va ser protagonista a TV3 aterra a Unnic d’Andorra R.H. Rafel Muria, el nou xef d’Unnic d’Andorra, arriba al Principat amb una trajectòria marcada per l’alta gastronomia, una estrella Michelin i experiència en alguns dels restaurants més prestigiosos d’Europa. El cuiner català també és una cara coneguda pels espectadors de TV3, després d’haver estat protagonista del primer capítol de la primera temporada de Xefs, noves generacions. Nascut al Perelló (Tarragona) en una família dedicada a l’apicultura, Muria va créixer estretament vinculat al producte i al territori. La seva formació professional va passar per la prestigiosa Escola Hofmann de Barcelona, abans d’iniciar un recorregut per cuines d’alt nivell d’Espanya, França i Itàlia. De Robuchon a Michel Bras El currículum de Muria inclou establiments que acumulen estrelles Michelin. Va passar pel Villa Retiro, a Xerta, i posteriorment va ampliar la seva experiència internacional al Michel Bras, a França, distingit amb tres estrelles Michelin. També va treballar al Villa Maiella, a Itàlia, amb una estrella, i a L’Atelier de Joël Robuchon de París, que comptava amb dues. Una trajectòria que li va permetre conèixer diferents escoles gastronòmiques europees abans d’emprendre el seu propi projecte. Una estrella Michelin amb projecte propi El gran salt de Muria va arribar amb Quatre Molins, a Cornudella de Montsant, al Priorat. El restaurant va aconseguir una estrella Michelin i va consolidar el cuiner entre els noms emergents de la gastronomia catalana. El seu palmarès inclou també el Premi Revelació 2021 de l’Acadèmia Catalana de Gastronomia i Nutrició i la victòria al Concurs Xef Balfegó 2018. La seva trajectòria va despertar també l’interès de TV3, que el va escollir per obrir Xefs, noves generacions. Muria va ser el protagonista del primer episodi de la primera temporada, un aparador televisiu que mostrava la seva manera d’entendre la cuina i el seu recorregut professional. Ara, aquesta experiència acumulada en restaurants d’alta gastronomia desembarca a Andorra, amb Unnic com a nova etapa professional de Rafel Muria. No hi ha comentaris
Andorra reuneix 19 estrelles Michelin perquè tothom pugui tastar la millor cuina d’alta muntanya
Andorra reuneix 19 estrelles Michelin perquè tothom pugui tastar la millor cuina d’alta muntanya Redacció-ANA Andorra es convertirà durant cinc dies en un dels grans aparadors internacionals de la gastronomia d’alta muntanya. La cinquena edició de l’Andorra Taste, que se celebrarà del 16 al 20 de setembre a Escaldes-Engordany, reunirà 17 xefs i figures gastronòmiques amb un total de 19 estrelles Michelin representades entre els restaurants participants. El congrés combinarà les jornades reservades als professionals amb una gran festa gastronòmica oberta a tothom, que permetrà al públic acostar-se a les propostes i sabors vinculats a la cuina d’alta muntanya. Entre els grans noms convidats hi haurà els germans Torres, Emmanuel Renaut, Paco Roncero, Juanlu Fernández, Iván Cerdeño, Julian Stieger, Iris Jordán, Dennys Teixeira, Vivien Durand, Manolo Franco, Riccardo Gaspari i Rafel Muria. La presència d’aquests cuiners permetrà concentrar al Principat alguns dels noms més reconeguts de la gastronomia europea i posar en valor una cuina marcada pel territori, els productes locals i les receptes tradicionals. Precisament, el lema d’aquesta edició serà «Quan el territori és l’ingredient». França serà el territori convidat per la seva proximitat i per la influència de la cuina francesa sobre la gastronomia pirinenca. El gran moment per al públic arribarà entre el 18 i el 20 de setembre, quan se celebraran les jornades populars de l’Andorra Taste. El nou espai enjardinat del Prat del Roure acollirà fins a 24 estacions de degustació, ampliant així l’oferta gastronòmica de l’esdeveniment. L’objectiu és que l’alta gastronomia no quedi limitada als professionals del sector i que residents i visitants puguin tastar les elaboracions i descobrir els sabors de la cuina d’alta muntanya. La cinquena edició també introduirà canvis en el sistema de pagament. Cada caseta permetrà pagar directament amb targeta bancària, tot i que també hi haurà targetes moneder recarregables. Abans de l’obertura al gran públic, les jornades professionals concentraran durant els matins les ponències, demostracions i conferències dels convidats. Les tardes quedaran reservades a dinars i taules rodones en grups més reduïts per facilitar l’intercanvi d’experiències entre els professionals. També tornarà «Territori en viu», que traslladarà part de l’activitat fora del congrés perquè els participants coneguin directament el territori andorrà. No hi ha comentaris
Andorra reuneix 19 estrelles Michelin perquè tothom tasti per 5 euros delicatessen d’alta muntanya
Andorra reuneix 19 estrelles Michelin perquè tothom pugui tastar la millor cuina d’alta muntanya Redacció Andorra tornarà a convertir-se aquest setembre en un gran aparador de la gastronomia d’alta muntanya amb la cinquena edició de l’Andorra Taste, que se celebrarà del 16 al 20 de setembre a Escaldes-Engordany. Les jornades professionals ocuparan els tres primers dies, mentre que del 18 al 20 de setembre arribarà la part més esperada pel gran públic: la festa gastronòmica al carrer. L’Andorra Taste tindrà també una potent dimensió internacional. Les jornades professionals reuniran 14 xefs internacionals que acumulen 19 estrelles Michelin, amb França com a país convidat. Entre els noms destacats hi haurà Emmanuel Renaut, amb tres estrelles Michelin, Paco Roncero, els germans Sergio i Javier Torres, Riccardo Gaspari i Virgilio Martínez, que rebrà l’Andorra Taste Award 2026. L’objectiu és que durant cinc dies Andorra es converteixi en un punt de trobada mundial de la cuina d’alta muntanya, però que durant el cap de setmana aquesta alta gastronomia abandoni els auditoris i es posi a l’abast de tothom amb degustacions de 5 euros. El centre neuràlgic tornarà a ser el Prat del Roure, però aquesta vegada les casetes s’instal·laran a la nova zona enjardinada de 2.000 metres quadrats. En total hi haurà 24 estands, dels quals 19 seran de restauració, tres de rebosteria, un de begudes i un altre de productes gourmet. La fórmula permetrà anar tastant diferents plats sense necessitat d’asseure’s en un restaurant. Les degustacions mantindran un preu de 5 euros, de manera que provar quatre plats costarà 20 euros i fer-ne una ruta de sis suposarà 30 euros. Entre les propostes anunciades hi haurà plats amb una clara vinculació amb la cuina de muntanya i el producte del país. Plató Restaurant-Arthotel presentarà una patata brava en milfulls amb botifarra negra de Cal Jordi d’Andorra. UNNIC proposarà un caneló elaborat amb làmina de socarrat d’arròs de muntanya i farcit de rostit de vedella, pollastre i botifarra d’Andorra. També es podran tastar els macarrons a la bolonyesa de muntanya de Jou la Borda, l’arròs de muntanya de Diamant Espai Gastronòmic o una elaboració de peu de porc amb botifarra i formatge Morbier de Kram Andorra. L’oferta inclourà igualment un smørbrød de salmó fumat de NØR Restaurant i una galta de vedella melosa amb pesto d’herbes de Fismuler Andorra. Una de les novetats pràctiques d’aquest 2026 serà el sistema de pagament. Els visitants podran pagar directament amb targeta bancària a cada caseta, mentre que també es mantindrà l’opció d’utilitzar targetes moneder recarregables. L’objectiu és agilitzar les compres i reduir les cues. La festa gastronòmica estarà oberta de 12 a 23 hores divendres i dissabte, mentre que diumenge funcionarà de 12 a 20 hores. A les degustacions s’hi afegiran showcookings gratuïts, demostracions culinàries, tastos, música en directe i una AulaKids destinada als més petits. No hi ha comentaris
Dormia el bestiar on avui mengen els turistes: la sorprenent història de les bordes d’Andorra
Dormia el bestiar on avui mengen els turistes: la sorprenent història de les bordes d’Andorra R.H. Nascudes per guardar bestiar, fenc i eines agrícoles, moltes bordes andorranes han trobat una segona vida gràcies al turisme. Avui són alguns dels restaurants més emblemàtics del país i una finestra oberta a l’Andorra rural de fa un segle. Durant segles, les bordes van formar part del paisatge quotidià d’Andorra. Aquestes construccions de pedra i fusta eren essencials per a la supervivència de moltes famílies de muntanya. Servien principalment per guardar fenc, eines agrícoles i bestiar durant els mesos més durs de l’any. Situades sovint allunyades dels nuclis urbans, permetien aprofitar els prats d’alta muntanya i assegurar aliment per als animals durant l’hivern. Eren edificis funcionals. No estaven pensats per rebre visitants. Ni tampoc per convertir-se en restaurants. Però amb la transformació econòmica d’Andorra a partir dels anys seixanta, moltes d’aquestes construccions van començar una segona vida. L’arribada del turisme va canviar completament el país. L’agricultura i la ramaderia van anar perdent pes davant del comerç, els serveis i les activitats vinculades als visitants. Moltes bordes van quedar en desús. I va ser llavors quan algunes famílies van veure una oportunitat. quells antics edificis de pedra conservaven un encant difícil de trobar en les noves construccions. Bigues de fusta originals, murs gruixuts, xemeneies i una arquitectura perfectament integrada al paisatge pirinenc. A poc a poc, diverses bordes es van transformar en restaurants especialitzats en cuina de muntanya. L’objectiu era oferir alguna cosa més que menjar. Volien oferir una experiència. Menjar dins una antiga borda significava entrar en contacte amb una part de la història d’Andorra. Amb els anys, moltes d’aquestes bordes s’han convertit en autèntiques institucions gastronòmiques del país. Entre les més conegudes hi trobem la Borda Estevet, la Borda Pairal 1630, la Borda Vella, la Borda de l’Avi, la Borda Raubert, la Borda Xixerella, la Borda de l’Hortó, la Borda de les Pubilles, la Borda del Tremat, la Borda d’Erts, la Borda Molí dels Fanals, la Borda de l’Arena, la Borda Hereu 1693, la Jou la Borda, la Borda Patxeta, la Borda del Rector, la Borda Major 5, la Borda de Conangle, la Borda del Pi i la Borda de la Coma. Algunes mantenen una estètica molt fidel a les construccions originals. Altres han incorporat elements contemporanis, però sense perdre l’essència de les antigues cases de muntanya. La gastronomia també ha evolucionat Si antigament les bordes estaven vinculades a la producció agrícola, avui moltes són espais on es reivindica la cuina tradicional andorrana. Escudella, trinxat, carns a la brasa, cargols, bolets, embotits i productes de proximitat continuen ocupant un lloc destacat a les cartes. Entrar en una borda és, en certa manera, viatjar a una època en què el país vivia principalment del camp, del bestiar i dels recursos de la muntanya. Per això, avui les bordes representen molt més que restaurants. Són una de les connexions més visibles entre l’Andorra rural de fa cent anys i el país modern que rep milions de visitants cada any. No hi ha comentaris
Cinc plats típics que has de tastar si visites Andorra
Cargols a la llauna Encara que també són populars en altres zones de Catalunya, a Andorra els cargols ocupen un lloc destacat a moltes cartes de restaurants. Es cuinen sobre una safata metàl·lica al forn amb sal, pebre, oli d’oliva, all, julivert i, sovint, herbes aromàtiques o un toc picant. Es mengen acompanyats d’allioli o vinagreta i són especialment habituals durant els mesos més càlids i en trobades familiars. Truites de riu amb pernil Els rius d’alta muntanya han proporcionat durant generacions una de les matèries primeres més valorades del país: la truita. La recepta més tradicional consisteix a enfarinar lleugerament el peix, fregir-lo i servir-lo amb pernil salat o cansalada. És un plat senzill que posa en valor la qualitat dels productes locals i recorda la importància que havien tingut els rius en l’alimentació de les famílies andorranes. No hi ha comentaris
Cinc tradicionals esmorzars de muntanya que pots gaudir a Andorra
Cinc tradicionals esmorzars de muntanya que pots gaudir a Andorra R.H. Els esmorzars de muntanya formen part de la tradició gastronòmica d’Andorra. Durant segles, pastors, pagesos i llenyataires necessitaven aliments energètics per afrontar jornades llargues en un entorn de clima dur. Avui, aquesta herència continua viva a moltes bordes i restaurants del Principat. Un dels esmorzars més típics és el de pa amb tomàquet i embotits artesans. El pa de pagès torrat s’acompanya habitualment de llonganissa, bull, donja, pernil o xoriço, elaborats de manera tradicional i amb un sabor molt característic dels Pirineus. Una altra proposta molt habitual és la truita de muntanya, preparada amb ous frescos i ingredients com bolets de temporada, patata, cansalada o formatge. És un plat contundent que aporta l’energia necessària per iniciar una ruta de senderisme. També és molt popular l’esmorzar de forquilla, una tradició compartida amb altres zones del Pirineu. Inclou plats com botifarra a la brasa, cansalada, costella de porc, mongetes, patates o fins i tot peus de porc, sempre acompanyats de pa i vi o cafè. Els qui prefereixen una opció més dolça solen optar per pa torrat amb mantega, mel o melmelades artesanes, elaborades amb fruits del bosc. Aquest esmorzar acostuma a completar-se amb formatges locals i un bon cafè o una tassa de xocolata calenta. El cinquè gran clàssic és el pa amb formatges dels Pirineus, sovint elaborats amb llet de vaca o d’ovella. Molts establiments els serveixen amb nous, mel o codonyat, una combinació que reflecteix la qualitat dels productes de proximitat. Més enllà dels plats, l’autèntic atractiu dels esmorzars de muntanya a Andorra és l’entorn. Menjar en una borda de pedra, amb vistes als boscos i als cims dels Pirineus, converteix un àpat senzill en una experiència que molts turistes recorden com un dels moments més especials del seu viatge al Principat. No hi ha comentaris
Niu de patata amb ou de ‘codorniu’, escuma de foie i gamba a la brasa japonesa
Niu de guatlla amb escuma de foie i gamba a la brasa japonesa Redacció La tapa guanyadora del FesTAPA 2026 és tota una mostra de la gastronomia actual: una cuina que barreja tradicions, tècniques i influències de diferents cultures. El jurat ha escollit com a millor proposta del certamen la creació de la Borda de l’Hereu 1963, batejada amb el nom de «Niu de patata amb ou poché de ‘codorniu’ escuma de foie i gambes a la brasa japonesa». Aquesta tapa consisteix en una base de patata cruixent en forma de niu, que acull un ou poché de codorniu al centre. Sobre l’ou s’hi disposa una escuma calenta de foie, lleugera i cremosa, que aporta intensitat i untuositat al conjunt. Segons expliquen els directors de la Borda de l’Hereu, Fonsi Lima i Xavi Segura, «el plat es completa amb tapioca elaborada amb fumet de gamba, que aporta un subtil sabor marí i una textura característica. Finalment, s’hi afegeixen gambes cuinades a la brasa japonesa, que aporten aroma torrat i profunditat de gust, i es decora amb brots d’alfàbrega fresca, que donen un toc vegetal i aromàtic». Afegeixen que «el resultat és una combinació equilibrada de textures —cruixent, cremosa i gelatinosa— i de sabors que uneixen la terra del foie i la patata amb la delicadesa marina de la gamba». La recepta combina elements de la cuina europea més tradicional, com el foie o la codorniu (guatlla), amb tècniques i sabors inspirats en la gastronomia japonesa, representats per la gamba elaborada a la brasa a l’estil nipó. Una fusió culinària que exemplifica l’evolució de la restauració andorrana, cada vegada més oberta a les influències internacionals sense renunciar als productes de qualitat. La tapa ha estat una de les protagonistes d’una edició del FesTAPA que ha convertit Encamp en el particular «paradís de la tapa» del Principat. L’esdeveniment ha reunit 16 establiments, la participació més elevada des de la creació de la iniciativa, consolidant-la com una de les principals eines de promoció dels bars, restaurants, cafeteries i granges de la parròquia. Més enllà de la competició gastronòmica, el certamen busca dinamitzar l’activitat econòmica local i donar visibilitat als negocis d’Encamp. El conseller de Finances, Esports i Reactivació Econòmica, Nino Marot, ha destacat que la resposta del públic durant les primeres hores ha estat molt positiva. «Estem molt contents perquè, com veieu, la participació és excepcionalment bona», ha afirmat. També ha remarcat que el festival compta amb «16 restaurants, més que mai» i amb una gran qualitat gastronòmica, fet que reforça el paper del FesTAPA com a aparador del sector de la restauració de la parròquia. Segons ha recordat Marot, la iniciativa va néixer de l’antiga ruta de la tapa i des de fa cinc anys es desenvolupa conjuntament amb el Departament de Reactivació Econòmica. L’objectiu és que els establiments participants puguin arribar a nous clients i mostrar el seu potencial gastronòmic. No hi ha comentaris
La sopa tradicional andorrana que delatava si una família era rica o pobra
La sopa tradicional andorrana que delatava si una família era rica o pobra Ricard Poy La climatologia andorrana és clau per entendre la gastronomia tradicional del Principat. Durant bona part de l’any fa fred, i en algunes èpoques, un fred intens. Calien menjars consistents i amb moltes calories. En tractar-se d’un territori precari fins als anys 50 del segle passat, la dieta no era ni massa sofisticada ni massa variada. I hi havia molta «sopa», com explica el xef Carles Flinch, responsable del Restaurant Can Manel. Ho exemplifica amb la tradicional «sopa de pastor». En la gastronomia tradicional andorrana hi havia força sopa perquè era un plat fàcil, econòmic i que utilitzava els ingredients que «poguessis tenir a l’horta». Eren populars les «sopes d’all, les sopes de ceba o la coneguda com a sopa de pastor». Aquesta última té una particularitat curiosa: els seus ingredients estaven vinculats sovint a la classe social de la família que la preparava. A la gastronomia tradicional andorrana hi havia força sopa perquè era un plat fàcil, econòmic i que utilitzava els ingredients que «poguessis tenir a l’horta». Eren populars les «sopes d’all, les sopes de ceba o la coneguda com a sopa de pastor». Aquesta última té una particularitat curiosa: els seus ingredients estaven vinculats sovint a la classe social de la família que la preparava.Flinch comenta que «una sopa de pastor és una sopa escaldada». Qui escriu aquest article mai no havia sentit a parlar de les sopes escaldades. En buscar-ne informació, apareix aquesta definició: «Les sopes escaldades són un plat tradicional molt popular als Pirineus, especialment a Andorra i a diverses zones de muntanya de Catalunya. Es tracta d’un plat senzill i humil que aprofitava ingredients bàsics disponibles a les cases de pagès. La recepta consisteix principalment en pa tallat molt fi o llesques primes col·locades en un plat o escudella, sobre les quals s’aboca un brou molt calent («escaldar» significa precisament escalfar amb líquid bullent)». Anem al plat que explica Flinch. «Per fer una sopa de pastor has de preparar una infusió de timó, llavors hi has de posar el pa sec que tens a casa. ‘Mamà, mamà… cuando comeremos pan de hoy? Mañana hijo, mañana…’. Els crostons que havien sobrat de dies anteriors es posaven en un plat soper. Un cop havies infusionat el timó amb aigua ben bullent, tiraves el líquid a sobre i escaldaves el pa». El plat tenia una mateixa base per a tothom, però el resultat final depenia molt de l’estatus econòmic de cada família. «A les ‘cases bé’, es posava mongeta i unes tiretes de pernil o de cansalada. Ho posaven al plat amb el pa i la sopa escaldada». El gust del plat no tenia res a veure amb el de «les cases ‘no bé’, on només hi havia pa remullat amb infusió de timó». Flinch conclou que les sopes de pastor van anar desapareixent de les taules andorranes a la mateixa velocitat que creixia l’economia a partir dels anys 50 i amb l’inici del boom del turisme. No hi ha comentaris
La gastronomia andorrana més autèntica: cinc plats imprescindibles
La gastronomia andorrana més autèntica: cinc plats imprescindibles Ricard Poy La cuina d’Andorra destaca per receptes senzilles, contundents i profundament lligades al territori La gastronomia andorrana té una virtut enorme: no intenta impressionar. No hi ha escumes, ni deconstruccions, ni plats amb tres fulles verdes i una gota de salsa al mig. És cuina de muntanya. De fred. De gent que havia de treballar duríssim i necessitava menjar que realment alimentés. Pot semblar obvi, però avui això gairebé s’ha convertit en exòtic. El gran símbol nacional continua sent l’escudella andorrana. I amb raó. És probablement el plat que millor explica què era Andorra abans de convertir-se en un país de serveis, turisme i influencers fiscals. Brou potent, verdures, llegums, carn i la pilota. Sense sofisticació. Sense postureig. Un plat pensat perquè una família quedés plena durant hores mentre fora nevava. Encara avui, quan arriba l’hivern, continua sent gairebé obligatori. Sobretot a les escudelles populars de Sant Antoni, que mantenen viva una part de l’Andorra que desapareix molt més ràpid del que sembla. Un altre imprescindible és el trinxat de muntanya. Patata, col i cansalada. Costa trobar un plat més simple. I alhora més efectiu. És el típic exemple que demostra que la cuina tradicional no necessitava grans ingredients sinó saber aprofitar el que hi havia. Quan el proves entens perfectament per què aquest tipus de plats han sobreviscut generacions senceres als Pirineus. El problema és que avui molta gent només el descobreix en restaurants “tradicionals” decorats com una borda per a turistes. Segons plats Si hi ha un plat que connecta directament amb la muntanya més salvatge és el civet de senglar. Aquí ja entrem en una altra lliga. Carn intensa, hores de cocció lenta, vi negre, herbes i una salsa potentíssima. És el tipus de recepta que fa vint anys era molt més habitual a les cases i que ara queda reduïda sobretot a restaurants especialitzats o trobades familiars. Però continua sent una de les coses més autèntiques que es poden menjar al país. També hi ha els cargols a la llauna. Plat que divideix la humanitat en dos grups: els que en mengen obsessivament i els que no volen ni mirar-los. A Andorra, com a bona part del Pirineu català, formen part de la cultura gastronòmica tradicional. Ben cuinats, amb allioli o vinagreta, són gairebé una religió per a molta gent. Postres I després hi ha la coca masegada, que segurament és molt menys famosa del que hauria de ser. Un dolç dens, contundent, d’aquells que et deixen clar que antigament les postres també havien d’alimentar. Res a veure amb la rebosteria moderna ultralleugera. És una recepta molt vinculada a les padrines i a la cuina de casa. El més interessant de la gastronomia andorrana és que explica perfectament el país que existia abans de l’explosió immobiliària, els centres comercials i el luxe. És una cuina nascuda d’un territori petit, aïllat i de muntanya. I probablement per això continua transmetent una autenticitat que avui costa molt trobar. No hi ha comentaris