La llegenda explica que aquestes dones tenien una bellesa extraordinària. Vestien de blanc, portaven els cabells llargs i brillants i només es deixaven veure a l’alba o al capvespre, quan la boira cobria els llacs d’alta muntanya.
Es deia que vivien sota les aigües cristal·lines dels estanys i que sortien a pentinar-se a la riba amb pintes d’or o de plata. Qui tenia la fortuna de veure-les quedava meravellat per la seva bellesa, però també corria el risc de quedar-ne encantat per sempre.
Les dones d’aigua eren considerades protectores de la natura. Vetllaven perquè ningú malmetés els boscos, les fonts o els llacs, i castigaven aquells que actuaven amb avarícia o irrespecte envers la muntanya.
En algunes versions de la llegenda, una d’aquestes fades s’enamorava d’un pastor.
Acceptava viure amb ell amb una única condició: que mai revelés el seu origen ni la tractés amb menyspreu. Quan l’home trencava la promesa, la dona desapareixia per sempre, tornant al seu estany i deixant enrere el marit i els fills.
Aquest relat, amb variants, també apareix en altres indrets dels Pirineus catalans, però a Andorra ha passat de generació en generació com una mostra del respecte que els habitants sentien per la natura.
Encara avui hi ha excursionistes que expliquen que alguns estanys desprenen una atmosfera gairebé màgica quan el sol surt o es pon. No és estrany que aquests paisatges inspiressin històries plenes de misteri.
Més enllà de la fantasia, la llegenda de les dones d’aigua recorda la importància de conviure en harmonia amb el medi natural.
És una de les tradicions orals més belles del patrimoni pirinenc i continua captivant tant els andorrans com els visitants que s’endinsen pels camins de l’alta muntanya.