Quan Andorra era un país de càmpings, caravanes i Seat 600
R.P.
Abans dels grans hotels i de les estacions d’esquí modernes, milers de famílies descobrien Andorra des d’un càmping. Els Seat 600, les caravanes i les tendes de campanya van ser els protagonistes dels primers anys del turisme de masses al Principat.
Durant els anys seixanta, Europa vivia una etapa de creixement econòmic i cada vegada més famílies tenien accés a un vehicle propi. El turisme començava a popularitzar-se i les vacances deixaven de ser un privilegi reservat a les classes més acomodades. En aquest context, els càmpings es van convertir en una opció econòmica i atractiva per descobrir nous destins.
Andorra reunia tots els ingredients per atreure aquest nou tipus de visitant. Muntanyes, paisatges naturals, aire pur i productes més barats. La proximitat amb Catalunya i el sud de França la convertien en una destinació ideal per passar uns dies d’estiu o d’hivern, normalment coincidint amb les vacances escolars.
Moltes famílies arribaven al Principat a bord de vehicles que avui formen part de la memòria col·lectiva, com el Seat 600, el Renault 4L o el Citroën 2CV. Viatjaven carregades amb tendes de campanya, taules plegables i tot el necessari per instal·lar-se durant una setmana o més entre les muntanyes.
El càmping, les vacances de les classes populars
La majoria de famílies no es podia permetre l’estada en hotels, només a l’abast de l’alt poder adquisitiu. El càmping va emergir com l’alternativa de les classes populars. Va ser la primera infraestructura turística d’Andorra amb capacitat d’acollir grans volums de visitants.
Altres noms històrics que formen part de la memòria turística andorrana són el Càmping Casal, el Càmping Santa Creu o els establiments que van anar apareixent progressivament a les diferents parròquies a mesura que creixia l’afluència de visitants.
Molt més que un lloc per dormir
Aquells càmpings eren molt diferents dels actuals. Les instal·lacions eren senzilles i els serveis limitats. Però precisament aquesta simplicitat formava part del seu atractiu. El contacte amb la natura era directe i les vacances es vivien d’una manera molt més pausada.
Els nens jugaven lliurement entre les parcel·les, els rius i els boscos. Les famílies compartien àpats a l’aire lliure i molts visitants establien amistats que es repetien estiu rere estiu.
Jo mateix vaig passar una dècada venint durant un mes a Andorra amb els meus pares i el meu germà. Dels quatre als 14. A Escaldes on hi ha ara el poliesportiu. Anar de compres, a buscar bolets, banyar-nos al riu i jugar amb altres nens, sovint francesos, per la inacabable extensió del càmping. O llavors a mi em semblava infinit. Als 14 m’ho va deixar de semblar.
Les vacances també significaven anar de compres
Els càmpings també van contribuir a impulsar una altra activitat que marcaria la història econòmica del país: les compres. Moltes famílies aprofitaven l’estada per adquirir productes que resultaven difícils de trobar a Espanya durant el franquisme. Perfums francesos, mitges de niló, vaixella Duralex, aparells electrònics, tabac o licors formaven part de les llistes habituals de compra.
Així, les vacances combinaven natura, muntanya i comerç, una fórmula que acabaria definint bona part de l’oferta turística andorrana.