Està funcionant l’aposta d’Andorra d’exigir català als immigrants per continuar vivint al país?
R.H.
Andorra va assumir un risc quan va decidir vincular la renovació dels permisos de residència i treball al coneixement del català. En una economia que necessita importar milers de treballadors, especialment en sectors amb dificultats per trobar personal, introduir una nova exigència podia convertir-se en un obstacle per atreure mà d’obra. La pregunta, ara que la mesura comença a tenir efectes, és si aquell temor s'està confirmant o si, al contrari, obligar a aprendre català està aconseguint que els nouvinguts s'integrin lingüísticament sense provocar un problema laboral important.
La normativa estableix que els permisos afectats han d’acreditar un nivell A1 en la primera renovació i un A2 en la segona. En determinats permisos concedits anteriorment s’ha aplicat un règim transitori basat en itineraris formatius.
El plantejament és important perquè transforma completament la relació del nouvingut amb la llengua. Abans, una persona podia arribar a Andorra, treballar-hi durant anys i desenvolupar bona part de la seva vida quotidiana en castellà, francès, portuguès o altres llengües sense necessitat real d’aprendre català.
Ara existeix un incentiu molt més contundent: si es vol consolidar la residència al país, cal avançar en el coneixement de la llengua oficial.
Les primeres dades indiquen que aquesta pressió està tenint efectes. En la convocatòria d’exàmens de gener del 2026 hi va haver 930 inscrits, gairebé 200 més que el gener del 2024. I els nivells que més van créixer van ser precisament els relacionats amb els nous requisits: els inscrits a l’A1 van augmentar un 88% i els de l’A2, un 80%.
La tendència ha continuat. A la segona convocatòria del 2026 es va assolir un nou rècord de 1.020 inscrits, davant dels 859 de la convocatòria anterior. Només l’A1 va concentrar 254 candidats i l’A2, 168.
La demanda ha estat suficient perquè el Govern hagi programat fins i tot una convocatòria extraordinària de l’A1 per al 4 de setembre, amb 150 places, dirigida específicament a residents i fronterers que necessiten acreditar el català per renovar el permís.
Per tant, si un dels objectius de la llei era aconseguir que els immigrants aprenguessin català, les primeres dades apunten que la mesura està funcionant: mai tanta gent havia tingut un incentiu administratiu tan directe per estudiar-lo i acreditar-lo.
Una altra qüestió és si això es traduirà en un major ús real del català al carrer, als comerços i als llocs de treball. Aprovar un nivell A1 significa acreditar uns coneixements molt bàsics; no garanteix que aquella persona adopti el català com a llengua habitual.
Precisament per això existeix un segon esglaó. En la següent renovació s’exigeix l’A2, de manera que el sistema intenta evitar que l’aprenentatge es limiti a superar una única prova elemental.
El Govern també ha reforçat l’oferta formativa. Els cursos públics són gratuïts, s’ofereixen des de l’A1 fins al C2 i existeixen modalitats intensives i extensives en diferents parròquies.
L’altra gran incògnita és el mercat laboral. El risc de la reforma era que un treballador estranger pogués pensar que, si havia d’aprendre obligatòriament una llengua per continuar al país, li resultava més fàcil buscar feina en un altre territori.
De moment, però, no hi ha prou evidència per afirmar que el requisit lingüístic estigui provocant una fugida significativa de treballadors.
I aquest és un matís important: l’augment d’inscripcions demostra que la gent està estudiant català, però encara és aviat per concloure definitivament que la reforma no tindrà efectes sobre l’atracció o la retenció de mà d’obra.
També cal tenir en compte que l’exigència inicial és limitada. Un A1 no implica dominar el català. Es demana que una persona que vol continuar residint al país sigui capaç d’entendre i utilitzar expressions quotidianes molt bàsiques.
El debat de fons és, per tant, fins on pot arribar Andorra en l’exigència lingüística sense perjudicar una economia extraordinàriament dependent de la immigració.
Les primeres dades ofereixen, però, un senyal favorable: davant l’obligació d’escollir entre aprendre un català bàsic o renunciar a consolidar el permís, centenars de residents estan optant per aprendre’l.
Això permet començar a valorar el risc assumit per Andorra des d’una perspectiva diferent. Potser exigir català no està expulsant els nouvinguts, sinó aconseguint que persones que probablement no l’haurien estudiat mai facin ara el primer pas per incorporar-lo a la seva vida quotidiana.
La prova definitiva arribarà durant els pròxims anys, quan es pugui comprovar quants permisos es deneguen per no acreditar la llengua, quants treballadors marxen per aquest motiu i, sobretot, si l’augment espectacular d’alumnes i examinands es converteix finalment en més català parlat al carrer.
